Blogs que sigo

viernes, 23 de mayo de 2014

Jacint Verdaguer - Biblioteca de Catalunya



Vora la mar 
  
Al cim d’un promontori que domina
          les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
          me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
          contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
          m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
          me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
          mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
          que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
          de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
          joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
          per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
          en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
          del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
          duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
          l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
          les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
          digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
          tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
          m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
          Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
          los escriuré ab estels?

  (Jacint Verdaguer)

Junto al mar 

En la cima de un promontorio que domina las olas del mar, cuando el astro rey hacia el poniente declina, subo a meditar. 
A la luz de esta lámpara encendida contemplo mi pequeñez; contemplo el mar y el cielo y su grandeza me aplasta como un peso. 
Esas ondas, espejo de las estrellas, me guardan tantos recuerdos, que me place ver de nuevo a menudo en ellas mis sueños que están muertos. 
Levanté tantos castillos en sus orillas, que me ha tirado el viento, con sus torres y cúpulas altivas de marfil, oro y plata.
Poemas, ¡ay!, que fueron por un momento juguetes de niños, conchas que en un instante salen de la ola para volver al fondo: 
bajeles cuyas velas y aparejos naufragan en una mañana de mayo, isletas de oro que nacen y desaparecen del sol al primer rayo: 
ideas que me acortan la existencia llevándose mi calor, como ráfaga que se lleva la esencia de la marchita flor.
A la vida o al corazón alguna cosa le llevan las olas que se van; si no tengo nada, las olas que vienen, decidme: ¿Qué querrán?
En las del mar o en las del tiempo algún día tengo que rodar hasta el fondo; ¿por qué, por qué, engañosa poesía, me enseñas a hacer mundos?
¿Por qué escribir más versos en la arena? ¿Playa del mar de los cielos, cuando será que en tu página serena los escribiré con estrellas?